“La flexibilitat i la mirada de gènere en l’habitatge comporten una planificació més equitativa de l’espai, que desdibuixi els rols de privilegi, col·lectivitzi i faci visibles les tasques domèstiques i que possibiliti la transformació dels espais segons les necessitats de la unitat de convivència en cada moment.”
L’habitatge és un dels pilars fonamentals quan parlem d’inclusió social, ja que ens possibilita el manteniment de la vida i la cura de les persones; i a l’hora, impacta directament en drets essencials com l’educació, el treball, la salut o la participació política i social. Com les societats, les cultures i les comunitats; la manera de pensar l’habitatge s’ha de trobar en constant canvi i evolució per respondre a les realitats contemporànies.
La manera en com l’habitatge ha estat ideat és fruit d’una realitat sociocultural que ha impedit que aquesta sigui neutra. Ha estat tradicionalment marcada per les estructures de poder vigents que han perpetrat relacions de privilegi entre les persones habitants d’una mateixa llar. La inamovible conceptualització de l’habitatge esculpida per la família heteronormativa amb descendència, on la naturalesa de l’espai marca situacions de desequilibri que desencadenen en usos jeràrquics; dificulta l’ús de l’habitatge per nous models familiars, noves maneres de cohabitatge i l’evolució d’aquestes.
Dormitoris principals sobredimensionats respecte a la resta i amb millors condicions, banys en suite limitats als usuaris de l’habitació principal, espais de cuina i bugaderia aïllats que perpetuen la invisibilització d’aquestes tasques pels habitants passius, cambres destinades a altres feines domèstiques dimensionades per a una sola persona; la tendència a individualitzar, a través de l’espai, activitats que han estat tradicionalment col·lectives, entre d’altres, són trets característics d’habitatges jeràrquics.
Habitatges flexibles i amb mirada de gènere
La flexibilitat en l’habitatge és un plantejament que vol trencar amb aquest immobilisme que encara forma part de la gran majoria del parc residencial existent. Per tant, la flexibilitat comporta una planificació més equitativa de l’espai, que desdibuixi els rols de privilegi, col·lectivitzi i faci visibles les tasques domèstiques i que possibiliti la transformació dels espais segons les necessitats de la unitat de convivència en cada moment. Podem dir, doncs, que per obtenir una llar flexible, aquesta ha de poder ser modificable físicament perquè pugui oferir configuracions diferents depenent de les necessitats de cada grup de convivència. Si en aquesta conceptualització afegim la mirada de gènere, podrem detectar que aquest desequilibri de privilegi en l’ús de l’habitatge, està també clarament marcat segons el sexe de la persona usaria, fent evidents jerarquies atribuïdes socialment a homes i dones dins de la família nuclear tradicional.
Si des de la fase de disseny dels habitatges apliquem la cerca de la flexibilitat i la mirada de gènere, trobarem dos mínims a aplicar: la màxima polivalència dels espais de l’habitatge – evitant així la singularització i compartimentació d’espais – i la visibilització de totes les àrees on es duen a terme tasques domèstiques, amb l’objectiu que totes les persones usuàries de l’habitatge, participin d’aquestes feines. Per tal d’entendre com s’introdueixen aquests dos conceptes – i tots els que hi sorgeixen a partir d’aquests – en el disseny d’un habitatge, descriurem les característiques dels diferents tipus d’espai i analitzarem com s’hi apliquen a tres habitatges de Girona 009.
Anàlisi de la flexibilitat dels habitatges de Girona 009
Dormitoris
A l’hora de definir la capacitat dimensional d’un habitatge, un dels factors quantitatius més utilitzats tradicionalment, és el nombre de dormitoris que aquest ofereix, sigui quina sigui la seva superfície. Sota aquesta conceptualització, com més dormitoris tingui un habitatge, més capacitat tindrà. Podríem dir que la combinació d’aquesta concepció i l’aferrissada cursa per obtenir millors redits econòmics en el mercat immobiliari, pot significar un punt de fallada per obtenir habitatges flexibles.
Si el valor d’un habitatge augmenta amb el nombre de dormitoris, la planificació, sense una lògica d’apropiació flexible dels espais, buscarà trobar el màxim nombre d’estances, ignorant l’equitat entre aquestes. Com a resultat, ens trobem amb habitatges on les superfícies dels dormitoris varien moltíssim entre elles, on una de les estances de l’habitatge – la mal anomenada principal – és molt més gran que la resta i és l’única que compleix amb la superfície recomanada d’aproximadament 10 m², perquè aquesta sigui flexible i que permeti la varietat d’usos i moblaments. Això resulta en habitatges clarament jerarquitzats, ja que les persones a les quals se li adjudica el dormitori més gran, assoliran una posició de privilegi respecte a les altres.
Per tant, per aconseguir un habitatge amb una planificació flexible i desjerarquitzada, s’ha de procurar que totes les estances tinguin unes superfícies tan semblants com sigui possible, que com a mínim tinguin una superfície de 10 m² i unes condicions (il·luminació, orientació, ventilació, instal·lació, aprovisionament de recursos, etc) equitatives.
Sala / menjador /cuina
La sala principal d’un habitatge és l’àmbit on conflueixen una varietat molt rica d’activitats, des del descans, l’oci, les feines domèstiques, fins a les professionals, entre d’altres. A l’hora, entre la cuina i el menjador es duen a terme tasques que completen l’eix de l’alimentació i aquestes requereixen l’espai més especialitzat de tot l’habitatge. El fet que hi hagi comunicació física entre la cuina i la sala/menjador, dona visibilitat a les tasques que s’executen a la cuina, no exclou a la persona que les du a terme i en facilita la participació de les altres.
Fins fa molt poc, els habitatges d’obra nova han tingut la cuina i la sala separades, aïllant, d’aquesta manera, les feines desenvolupades a la cuina. La cuina de l’arquitectura moderna, que neix a la segona dècada del segle XX amb la mecanització de les tasques, redueix el seu espai, aproxima els electrodomèstics i minimitza les dimensions de l’emmagatzematge perquè una sola persona sigui capaç d’arribar enlloc sense desplaçar-se. Per caminar cap a una relació flexible amb l’espai de la cuina, hauríem de deixar de pensar-ho antropocéntricament i fer-ho posant al centre el propi treball que s’hi duu a terme. Pensar en l’acte de cuinar com quelcom que aglutina un grup de persones i, així, dissenyar l’espai perquè hi càpiguen totes.
De la mateixa manera que fem visible l’eix de l’alimentació, en aquest espai sala/menjador/cuina pot succeir simultàniament part de l’eix de la roba. Si pensem en la gran majoria d’habitatges del parc immobiliari de segona mà i bona part dels de l’obra nova, les tasques inherents a la bugaderia succeeixen en espais molt reduïts on només hi cap una persona. Hem de fugir d’aquest plantejament i buscar, a través de l’espai, un procés que visibilitzi i faci possible la tasca per totes les persones que habiten en una mateixa llar. Un espai prou ample perquè la feina es pugui repartir i que cap dels seus passos estigui localitzat en un espai tancat i individualitzat.
Banys
La distribució dels banys en un habitatge també pot marcar relacions jerarquitzades entre les persones habitants, un clar exemple d’això són els banys en suite limitats a les persones que ocupen el dormitori on s’ubiquen. A part d’això, per flexibilitzar el seu ús, les dimensions dels banys han de permetre la presència de més d’una persona per afavorir la repartició de les tasques de cures.
Balcons/Terrasses
Els balcons i les terrasses han estat totalment resignificades durant el confinament provocat per la pandèmia de la COVID-19. La importància atribuïda a aquests ha augmentat d’una manera totalment exponencial, tot i que des de la mirada flexible de la planificació d’habitatges, ja s’entenia que aquests espais entre la vida pública i la privada potenciaven la socialització del grup d’habitants i facilitaven la regulació tèrmica de l’habitatge. El confinament l’ha fet, simplement, evident. Com són espais amb unes característiques d’indeterminació funcional, afavoreixen l’ocupació flexible, ja que les activitats que s’hi poden dur a terme són múltiples. Pel que fa a les mesures d’aquests espais per un ús confortable per més d’una persona ocupant, haurien de tenir una superfície mínima d’1,5 m².
En definitiva, a l’hora de planificar el disseny dels espais, s’ha de voler tenir la voluntat de fer una anàlisi de les necessitats de la societat canviant. Entrar primer en un marc més teòric per després poder aplicar d’una manera real i física totes les recomanacions que la comunitat acadèmica i algunes veus de la indústria han estat analitzant respecte a les realitats i canvis socials. Però sobretot, el més important, és tenir el propòsit real de voler oferir habitatges resilients, que estiguin preparats pel canvi, és a dir que siguin flexibles i que potenciïn la col·lectivitat i a l’hora la individualitat d’una manera igualitària de totes les persones que habiten sota el sostre. Un mateix habitatge passarà per moltes etapes d’una o més famílies i ha d’estar preparat per adaptar-se a tots els usos possibles que es necessitin en cada moment, només d’aquesta manera aconseguim que la seva obsolescència sigui inferior.
Des d’Omplim creiem que la sostenibilitat s’ha de treballar de manera holística, i així, analitzant tot allò que pot fer que un habitatge sigui més resilient. Hi ha tantes oportunitats per oferir un habitatge sostenible com decisions per prendre en el seu desenvolupament; des del plantejament de la distribució d’un habitatge, passant per l’elecció dels materials, fins a la manera d’entregar-ho a les persones que faran d’aquest la seva llar.
Referències
Brooks, 2020. Housing after coronavirus should feature bigger spaces and more balconies. Dezeen Magazine.
https://www.dezeen.com/2020/05/19/alison-brooks-housing-coronavirus-balconies/
Amann y Alcocer, 2005. El espacio doméstico: la mujer y la casa. Escuela Técnica Superior de Arquitectura. Universidad Politécnica de Madrid.
Falgán et al, 2019. Flexibilidad e igualdad de género en la vivienda. Qüestions d’habitatge, Número 22. Departamento de Comunicación del Instituto Municipal de la Vivienda y Rehabilitación de Barcelona. https://www.habitatge.barcelona/sites/default/files/qh22-es-es_web_0.pdf
Novas, 2019. Arquitectura y género: una introducción posible.
Schneider & J. Till, 2005. Flexible housing: opportunities and limits. Architectural Research Quarterly , Volume 9 , Issue 2.
